Reinventar sense perdre l’essència
Hi ha cançons que tothom coneix. D’aquelles que amb les primeres notes ja tens ganes de cantar, ballar o cridar un “oooooh!” col·lectiu. Però què passa quan el nostre grup de versions musicals agafa un d’aquests himnes i li dona una nova vida a l’escenari? Es essencial com es tria una cançó per versionar, com es transforma i què la fa connectar tan intensament amb el públic. Perquè sí: adaptar un clàssic no és només tocar-lo… és fer-lo propi.
1. Per què escollir un clàssic?
El primer pas és la tria. I no és aleatòria. Un clàssic no només ha de ser conegut: ha de tenir ànima. Cançons com“I Want to Break Free” de Queen, formen part d’un imaginari comú, transversal i generacional. I això és clau. Al nostre grup de versions musicals, sovint la selecció neix d’una emoció compartida o d’una proposta que, en assaig, provoca somriures i idees. “Si ens vibra a nosaltres, sabem que pot vibrar al públic.”
2. Dissenyar la versió: entre respecte i revolució
Adaptar no vol dir copiar. És més aviat reinterpretar. El nostre grup de versions musicals fa un exercici de relectura: mantenim l’essència de la cançó original però hi afegeixen energia, ritme i caràcter propi.
Com ho fem?
- Tempos: Sovint s’acceleren per convertir un tema ballable en un tema explosiu en directe.
- Canvis d’estil: Un tema disco pot virar cap al rock, o un clàssic punk pot guanyar matisos de ska o reggae. Per exemple, “Take On Me” pot començar amb la intro electrònica habitual i acabar en un final coral, més salvatge.
- Interacció vocal: Sovint els arranjaments vocals es reparteixen entre diversos membres del grup, amb jocs de veus, respostes i cors que apropen la versió al directe col·lectiu i festiu.
És com vestir una cançó amb roba nova, sense fer-la irreconeixible.
3. Quan el públic esclata: què enganxa realment?
Aquí ve la màgia: el públic. El que realment funciona no és només la cançó, sinó com l’ofereix el nostre grup de versions musicals. Quan es versiona un clàssic conegut, es crea una connexió instantània. Però el secret és sorprendre:
- “No m’esperava sentir aquesta cançó així!”
- “L’he cantada de dalt a baix, però no sona com abans —sona millor!”
- “Ara és també nostra.”
Això crea comunitat. Genera un moment compartit, gairebé ritual. I Fugados de Alcatraz ho sap. Per això cuidem no només la música, sinó la posada en escena, la intensitat i la complicitat amb el públic. La versió es converteix en una experiència.
4. L’equilibri delicat: innovar sense perdre la melodia
Un dels reptes tècnics més grans per al nostre grup de versions musicals és mantenir recognoscible la cançó mentre es transforma. L’estructura original —estrofa, tornada, riffs mítics— sol mantenir-se, però s’hi afegeixen sorpreses: canvis de tonalitat, intros inesperades, moments a cappella, breakdowns ballables… Aquest treball es cuina en hores d’assaig, proves i fins i tot errors. Algunes idees cauen pel camí. D’altres es converteixen en moments icònics dels directes.
5. Un repertori viu: versions que evolucionen
El que avui és una versió concreta pot mutar amb el temps. En funció del lloc, del públic o de l’estat d’ànim del grup, una mateixa cançó pot sonar diferent. “Tocar un clàssic és com tornar-lo a escriure cada nit”, diuen. Aquest dinamisme fa que cada concert sigui únic, i que les versions siguin, alhora, homenatge i relectura.
Adaptar un clàssic és un acte de respecte i d’audàcia. És reconèixer el valor d’una gran cançó, però també tenir la valentia de posar-hi una nova veu, un nou ritme, una nova energia. El nostre grup de versions musicals, ha fet de la “reinvenció dels clàssics” un dels seus trets distintius. I potser és per això que, quan sona un d’aquests temes a l’escenari, no només recordem: vivim. I ho fem junts.